A través del meu cos, m’he convertit en autora i intèrpret d’un guió difícil d’escriure, però que he volgut assajar, com la indescriptible definició d’un mateix.
Tot canvi, tot creixement només pot ser ascendent, quan comença a partir de l’autèntica responsabilització del nostre ésser.
La nostra consciència, és el primer fonament per anar trobant aquest equilibri que totes i tots necessitem.
El despullat de les imatges es fa dolorós, fugint de l’erotització, demanant a l’espectador la seva atenció urgent, quasi per exigir-li una mirada més profunda, però sobretot la seva comprensió. Perquè el que veu el distreu, l’incomoda, els gestos i expressions els percep massa comuns per acceptar-los com a propis. La comprensió només pot venir de les mirades obertes, despertes i lliures de conceptes predeterminats, han de venir de l’interior sincer de l’espectador.
La visió del nostre rostre en la fotografia és d’un realisme incòmode, no solament per les imperfeccions físiques que creiem tenir, ens incomoda, perquè no sabem a quin personatge hem de representar, per la nostra falta de definició, perquè correm el perill d’arribar a la mort sense saber “qui volíem ser”.
La fragilitat que caracteritza a l’ésser humà ens fa alterables, amb un cúmul de necessitats emocionals que ens debiliten i si no fem front a aquesta vulnerabilitat, podem estar condemnats a la infelicitat.