Les dones estem connectades amb la nostra naturalesa d’una manera absoluta i irrenunciable.

El nostre cos condemnat com tot ésser viu a nexe i morir, la diferencia es que biològicament donem cabuda a la vida  i aquest fet tan íntimament lligat a la nostra biologia ens marca la nostre existència de la manera més profunda. Les nostres emocions i el cos que ens representa i  empresona alhora, si no volem seguir la voluntat de la naturalesa.

 

Les imatges que representen l’ exposició actuen com a símbol i recordatori dels nostres processos, també les limitacions. La necessària autocritica que les dones individualment i col·lectivament es necessari que fem. No es tracte de reivindicar una dona perfecte.

 

Es tracte de reflectir a les dones reals, amb les seves contradiccions, dolors, reaccions i sentiments,  ja que una societat que t’he idealitzades a les dones no accepta un altre model. Una societat  influïda per les religions d’origen androcèntric, on interessa crear un imaginari de puresa i debilitat, amb respecte el genere femení.

Aquesta percepció es crea en la mentalitat masculina per tenir a ratlla l’essència original i genuïna de les dones i que és totalment falsa.

 

Per creixa i evolucionar , les dones han d’admetre les seves imperfeccions, les limitacions. La vulnerabilitat, quan ens deixem portar i  deixem que ens enganyin  fen-nos creure que podem sé unes altres, que el cos físic pot sé perfecte i que l’ envelliment,  en cap cas,  no ha de fer amb naturalitat el seu procès. Admetre, sense rebuig, el mes fosc de nosaltres  mateixes. Admetre, que en primer ordre som humanes.

 

El cos de la dona en la mirada masculina representa el desig sexual, element que la naturalesa a creat per la perpetuació de l’ especie. Però quan el temps passa i aquest mateix cos ja no és objecte de desig, la mateixa dona es precipita en un gran buit, per l’ engany de creure amb el  seu cos, com una eina de poder a traves del sexe.

 

Es en aquest punt on cal treballar, per generar reflexions i admetre que calen estratègies educacionals i socials on el genere femení recuperi aquest retrat confós i debilitat que s’ ha fet, sense nosaltres saber-ho.

 

La naturalesa impassible fa el seu curs en la vida.

 

Per contrabatre la naturalesa, només ens queda el treball d’enfortir-nos, d’esgarrapar dins nostre per ressuscitar l’ ànima mig adormida.

 

Només la fortalesa interior ens farà veritablement fortes, forts, perquè en el envelliment, es quan ens diluïm i possiblement, es quan  trobem la nostre essència i ens adonem de la nostre simplicitat.