El nostre cos ens representa des del naixement. El benestar del cos repercuteix en les sensacions més materials i en les més profundes, les que vénen del nostre interior.
Les malalties amb els seus diferents episodis, el malestar com a signe d’advertència, el diagnòstic que ens descriu el punt en què es troba la nostra malaltia, el tractament -si existeix-, la seva repercussió i nivell d’agressivitat. Per últim, el dolor físic i l’íntim, el que no admet cap mena de tractament, sols el de la nostra actitud.
L’ésser humà neix i mor sol. En els processos de malaltia, es troba també sol.
Existeixen sensacions intransferibles, que només es poden descriure quan equivalen a l’experiència individual. Els humans ens centrem en el nostre propi estat; ens és difícil d’imaginar les sensacions dels altres com a nostres.
La visió d’aquests cossos nus ens incomoda; només som capaços, des d’una primera mirada, de copsar-ne les mutilacions. Ens han acostumat a veure el que és visualment correcte. Ens considerem ingènuament allunyades de la malaltia, i la realitat és que ens pot passar a qualsevol de nosaltres.
Malgrat tot, la dona mutilada, la dona dolorosament maltractada per la malaltia, esdevé una dona forta i lluitadora per la vida.
Possiblement, la pròpia naturalesa és la primera que oprimeix les dones.
Malauradament, de mutilades n’estem totes, i la pitjor amputació no és pas la física.
La més frustrant és la que portem incorporada, la que fuig del nostre control, la de qui ja ha perdut una part d’ella mateixa i no recorda com era.